L'EMBASSAMENT DE TOUS

Encara de nit, arribe al embassament i sorprenc i corprenc a un ramat de Cabres Monteses que estaven a la vora eixint a tot córrer per les vessants de les muntanyes que ho volten tot. Una vegada tot a punt, em pose a palejar endinsant me cap a dins del llac enorme que provoca la gran pressa.



Pressa del embassament de Tous



Un dels barrancs laterals


  Les sensacions sempre son dificils de contar, pero jo crec que aquesta encara més per la soledat i la inmensitat del lloc. Vaig a fer un viatge llarg, d'unes set hores de durada fins arribar a prop de Millars recorreguent tot el llac. De vegades el vent bufa un poc mes fort i costa mes de palejar, pero a poc a poc, -ni jo ni la meua piragua som molt ràpids-, anem fent camí per un riu que ja no es un riu. A les vores i els penyasegats que anem deixant enrrere continue vegent animals com ara una parella  d'Àguiles buscant les primeres corrents invissibles d'aire calent que els ajuden a pujar al cel, les Perdius ajocades a terra encara, els Porcs Senglars indiferents al meu pas, uns Conillets correguent a prop de la vora i un altre ramat de Cabres jovenetes fent el que saben fer tant be: la "cabra".

                                        

Porte ja mes d'una hora de viatge i ja he passat el segon "lluent" i m'en endinse ara per baix d'uns cingles altissims als que li pose el nom de "El queixal del dimoni" a l'esquerre i a la dreta el "Cul de l'elefant" es va fent mes estret el paissatge i al cap d'una altra hora de paleig, el riu que ací es dibuixa millor, fa una corba i arribe a uns bancs arenossos en els que decideixc baixar i menjar un poc, el lloc es increible, d'una banda, mirant al nord, grans tallats de roca s'alcen cap amunt i jo sé que amaguen profundes coves i simes que ja conec; al sud els ùltims talussos on acaba la Mola de Cortes, d'on baixen barrancs vertiginosos, algun d'ells amb aigua permanent i un poc mes avant l'antiga Central hidroelèctrica de Millars, avui abandonada i substituida per una altra soterrània, es allí on em dirigeixc, en passar la m'en entre en un barranc a la dreta que permet endinsar me uns metres fins una cascada eixuta, es el barranc de Falón, que arreplega les aigües del altiplá de La Canal, en terme de Dos Aigües, on hi han algunes estacions amb art rupestre.

Arribe al final de la cua del pantá i pare un poc a estirar les cames que ja no les note. Em queda la tornada, pero ja amb ganes de acabar, ho faig amb "pilot automàtic".

Fins l'altra i que no tarde.