Els Pins

Els pinars o pinedes, com vulgueu, son una part important dels  paisatges de les nostres comarques riberenques, encara que la majoria d’ells no son del tot d’origen natural.

Els pins son espècies molt antigues, tenen una gran capacitat per adaptar se i  enfrontar condicions difícils en els aspectes climàtics de sequeres o grans freds, així s’han pogut desenvolupar als llocs on la terra es mes pobra, fins i tot a les roques clavillades, per on van aprofundint les arrels buscant aigua i creixement,....... espai vital.

Son mes antics que els arbres frondosos com les Carrasques, els Freixes, les Gal·leres, etc., però aquestos, millor adaptats i mes evolucionats, varen arraconar els pins als llocs mes adversos.

Tot fa pensar que han evolucionat fent se mes  i mes resistents, així ara mateix a les zones cremades, sense terra, les mes castigades nomes poden suportar una existència tan dura els pins i el matollar mediterrani, produint sòl nou i un poc de ombra protectora per a que altres espècies puguen tornar a viure on abans havien desaparegut.

Dels pins s’ha aprofitat la fusta per a la construcció, les branques i el ramatge com a combustible en diverses ocupacions humanes (forns de calç, forns de pa, calefacció.....), els pinyons que continuem menjant, la resina utilitzada en diverses industries (pintures, esencia, trementina, etc.), i medicinalment els brots de les rametes joves com a pectorals, les fulles com antireumàtic i ............

Encara que siga difícil de mesurar o de ser un aprofitament que no comptabilitzem numèricament o economicament, per a mi també compta i es molt important, la sensació de mirar una pineda des de dalt d'una muntanya fins on arribes a vore res mes, l'olor penetrant de la resina un dia de calor, la sensació de perdre el camí mentre camines per un pinar adult i dens, la sorpresa de trobar esclata-sangs i altres fongs, escoltar el trot d'una cabra o acollonar se després d'haver espantat un àguila del niu de dalt del teu cap.................jo no conec a ningú que no s'emocione, a ningú que no el deixe corprès.

A les nostres terres, es crien tres classes de pins diferents, com els que hi hem fotografiat.

       Pi blanc (Pinus halepensis), que es el mes abundós, cobreix la major part de les muntanyes mes a prop de la Ribera del Xúquer, es el pi amb aspecte mes dèbil de tots, sovint el tronc el vorem “entortillat”, amb l’escorça grisenca i poques fulles, deixant passar molta llum del sol, el que fa que als seus peus es puga criar abundant matollar de Llentiscles, Romers, Timó, Sajolida i moltes altres plantes i mates, la abundància es deu a que es el pi que mes s’ha emprat en repoblacions forestals i també el millor adaptat al foc, tant freqüent per desgràcia.

Així son els boscos de Pi blanc, lluminosos i aromàtics

      

 Pi rodeno (Pinus pinaster), es un arbre amb un aspecte mes robust que el pi blanc, amb el tronc ben dret i gros, necessita mes humitat que altres pins i sol viure als llocs mes freds, en vore’l el coneixerem prompte per la llargària i grossària de les seues fulles o acícules, pot créixer fins al 35 metres amb una copa piramidal ben formada. Aquest es el pi que les persones han preferit per arreplegar amb diversos mètodes la resina que sua pel tronc en fer los ferides a l’escorça, d’aquesta resina s’extrau la Trementina, un material emprat en la industria i també per a cuidar la nostra salut. Freqüent ment s’ha emprat en repoblacions de terrenys cremats, no sempre per a millorar el que hi havia. Ha segut molt utilitzat en la construcció dels màstils del vaixells antigament, així, es reservaren boscos d’aquest tipus de pi per a la Marina Espanyola i fins i tot la Serra de Segura, una terra sense mar, va ser província marítima gracies als seus boscos d’aquest tipus de pi.

Pi Rodeno, mireu la grandària

Quantes tronades, quants temporals de vent, quantes histories tindrà.......

Aspecte d'un jove Pi rodeno

   

   Pi pinyoner (Pinus pinea), es el pi del que arrepleguem les llavors, els pinyons, per emprar los a la cuina per a elaborar dolços i com acompanyant de diversos menjars. 
Es inconfusible per la forma de para-sol de la copa, ampla i redona i les pinyes mes grans de tots els pins, on s’amaguen els pinyonets tan apreciats, també la corfa amb plaques rogenques que cauen en els exemplar d’edat. Es considerat una espècie introduïda per la humanitat al nostre territori.

Copa arrodonida i aparasol·lada, característica dels Pins pinyers

Plantats als llocs amb bona terra per explotar los com a marge i pels seus pinyons, es solen criar de ben grossos i arribar a viure molt de temps

LAS TABLAS DE DAIMIEL

            

                     Nosaltres visitàrem aquesta humida terra enmig de la estepa fa molts anys, crec que l’any 1981, en la primavera, encara conservava la lluentor del sol relaxada en la lamina d’aigua per tot arreu que miraves, ple de vida, recorde perfectament la varietat d’aus, d’insectes, de peixos, recorde especialment un Tamarit en concret, a una illa de les que es formen a aquest aiguamoll interior, d’unes dimensions que ara comprenc com a Colossals, mes antic que els records dels records, absolutament inabastable per a cap memòria humana, jo diria que era un Tamarit de memòria geològica, el vaig abraçar de tot cor, quasi vaig plorar de emoció, en aquella època, anàvem Carme i jo a collir material d’aquesta espècie a Domenyo per servir ho a la herboristeria que ens donava (i ens dona) de menjar i per queviures, així que el teníem amb gran estima, ¡¡ i vore alló tant gran !!, tan antic, per a nosaltres era el pare de tots els Tamarits, una joia de inestimable valor, ¡¡¡ un tresor !!!, intocable,  una revelació de passat i de present, però sobretot de futur, ja havíem vist com podrien ser els només que matolls que nosaltres fervorosament i cuidadosament tallàvem amb tisores de podar, ja n’erem conscients de com amb el respecte i el pas del temps, podrien créixer i els nostres fills i també els vostres podrien sentir el mateix que varem sentir nosaltres, enamorar mos d’un Tamarit, d’aquesta terra on la Vida fluïa de dins d’ella mateix, un Part natural, un Parc natural.

Sempre hem seguit, encara des de lluny, la evolució d’aquesta contrada, em patit les sequeres com ella, ens hem cabrejat quant la espoliaven els homes de mala baba o els ignorants, però veges tu, que es va mamprendre la lluita per defensar la i ara després de tants anys de patiment i de quasi “tirar la tovallola”, torna a córrer l’aigua lliurement, omplint ho tot, tornen les barques a surar, els ànecs a menjar, la vida a resplendir, només ens ve al cap una idea, agrair amb molta força a totes les persones que han tingut tanta voluntat i persistència per a no deixar perdre un lloc tan meravellós com aquest, gràcies de part de tot el mon, de veritat, a nosaltres ens fa moure i ens fa creure mes i mes en el futur, que es possible un futur i a mes bo, molt bo, gràcies de nou, ens feu enveja perquè si nosaltres trobem tanta satisfacció, no vull ni pensar com de contents estareu vosaltres, tanta dedicació, tanta por (recorde quant va estar cremant se tot el subsòl del parc), en fi i per fi, ja tenim Tablas de Daimiel com a noves, de trinca....mmmmmmmmmhhhhhhhhhhhhhhhhhh............

REPRODUCCIO D'UN ARTICLE D'EL DIARI "EL PAIS" QUE M'OMPLI D'ESPERANÇA, DE FUTUR. carme i vicent

Los que decíamos que había futuro no mentíamos

JESUS CASAS 13 NOV 2012 - 02:26 CET4

Lo que descubrí poco tenía que ver con el paisaje idealizado. El año 1985 fue el último que corrió, apenas nada, el Guadiana a la altura del Molino de Griñón. Los Ojos del Guadiana estaban secos, el Parque también. El nebuloso recuerdo materno, el alimento de mis sueños, sencillamente ya no existía. Desde entonces han pasado 28 años de duelos y quebrantos. Y en estos días el Guadiana ha vuelto a correr. Sus aguas alimentadas por el acuífero 23 han vuelto a alcanzar Molemocho. Se trata de una noticia magnífica. Pero se trata, sobre todo, de una lección. Cuántas veces en estos años hemos escuchado que las Tablas no tenían solución, cuántas veces se ha descrito aquello como el museo de la catástrofe.

Es verdad que lo vivido ha sido terrible; la desecación pavorosa del acuífero, el incendio de la turba, las sentencias increíbles que negaron a los Ojos su condición de agua y al Guadiana su condición de río, el conflicto. Hemos vivido desolaciones, crisis, patronatos de los que había que salir protegido por la Guardia Civil. Hoy todo parece lejano.

Vivimos desolaciones, crisis, patronatos de los que salíamos protegidos por la Guardia Civil. Hoy todo parece lejano"

Y eso es así por el esfuerzo de muchos. Quiero recordar a los que a lo largo de todos estos largos —muy largos— años mantuvieron viva la bajita esperanza. En esa batalla han perdido juventud y salud, y casi todos los importantes se deslizaron en las páginas de los días sin dejar ruido. Tal vez porque la mayoría eran simples funcionarios. Durante 30 años tres generaciones de servidores públicos han estado, un día sí y otro también, dibujando futuro sin verlo.

Y eso también ha sido posible por el esfuerzo continuado de todas las administraciones, de todas. Ha sido posible porque hemos sido capaces de reponernos de cada uno los pequeños fracasos que al final alimentaron la solución. Fue necesario restaurar el sistema hidráulico del parque, con la contestación de muchos. Poner en marcha sucesivos planes de control de extracciones, siempre insatisfactorios. Comprar centenares de hectáreas y derechos de agua en el entorno de Las Tablas, nunca suficientes. Realizar acciones de recarga hidráulica, discutibles incluso. Todo esto ha sido una hermosa sucesión de ideas insatisfechas, de voluntades incompletas, de contradicciones internas para que, al final, con sorpresa de todos, el agua vuelva.

No está todo hecho, pero en mi pequeña historia personal hoy es un gran día. Tras 30 años, los que decíamos que las Tablas tenían futuro no mentíamos. Los paisajes solo mueren cuando lo hacen las últimas personas que los recuerdan. Quiera el tiempo y la esperanza que este no sea el caso. Hoy se lo recordé a una madre ya anciana.

Jesús Casas Grande fue director de Parques Nacionales.