CENTELLA

NOM BOTÀNIC: Anemone palmata

FAMÍLIA: Ranunculaceae

NOMS POPULARS: CENTELLA

Crida l'atenció immediatament que la veus, com un sol terrestre, escassa a les nostres terres, viu als llocs fortament assolellats, però amb humitat a terra, sempre l'he vist formant colònies més o menys nombroses, mai en grans quantitats. Pertany a una família de plantes que es caracteritza per produir substàncies corrosives per a la nostra pell, però, fent servir una mínima porció, la podem aprofitar per a alguns menesters que no vull anomenar per precaució, gaudiu de la seua vista, però no la toqueu, és millor per a ella i evitareu de fer-vos mal.

Cliqueu sobre la foto i fixeu vos en les fulles

LA COVA DEL CANDIL

Poques coses hi han tan espectaculars com vore la cara d'un xiquet entrant per primera vegada a una cova, els hi veu un si serà o no serà entre por, admiració, valentía, prudència, en fí, per a vore ho.

Es tracta d'una cova de grans dimensions, d'uns 300 metres de llargària i de aventura, un riu fóssil entrant dins de la muntanya a la seua entranya. No es una cova dificil, com podeu vore a les imatges, es casi una cova familiar, de iniciació i tots disfrutàrem.



La Cova menjant se a Joanet





Encenent les llanternes





Escuadrinyant to tot




Passant pels Gourgs



Seguim avant per estrets i pujades



La inquietant foscor





Un altre passet





Per fí, la cova s'acaba





Els Gourgs



Ara ja aném a buscar el dinaret

L'EMBASSAMENT DE TOUS

Encara de nit, arribe al embassament i sorprenc i corprenc a un ramat de Cabres Monteses que estaven a la vora eixint a tot córrer per les vessants de les muntanyes que ho volten tot. Una vegada tot a punt, em pose a palejar endinsant me cap a dins del llac enorme que provoca la gran pressa.



Pressa del embassament de Tous



Un dels barrancs laterals


  Les sensacions sempre son dificils de contar, pero jo crec que aquesta encara més per la soledat i la inmensitat del lloc. Vaig a fer un viatge llarg, d'unes set hores de durada fins arribar a prop de Millars recorreguent tot el llac. De vegades el vent bufa un poc mes fort i costa mes de palejar, pero a poc a poc, -ni jo ni la meua piragua som molt ràpids-, anem fent camí per un riu que ja no es un riu. A les vores i els penyasegats que anem deixant enrrere continue vegent animals com ara una parella  d'Àguiles buscant les primeres corrents invissibles d'aire calent que els ajuden a pujar al cel, les Perdius ajocades a terra encara, els Porcs Senglars indiferents al meu pas, uns Conillets correguent a prop de la vora i un altre ramat de Cabres jovenetes fent el que saben fer tant be: la "cabra".

                                        

Porte ja mes d'una hora de viatge i ja he passat el segon "lluent" i m'en endinse ara per baix d'uns cingles altissims als que li pose el nom de "El queixal del dimoni" a l'esquerre i a la dreta el "Cul de l'elefant" es va fent mes estret el paissatge i al cap d'una altra hora de paleig, el riu que ací es dibuixa millor, fa una corba i arribe a uns bancs arenossos en els que decideixc baixar i menjar un poc, el lloc es increible, d'una banda, mirant al nord, grans tallats de roca s'alcen cap amunt i jo sé que amaguen profundes coves i simes que ja conec; al sud els ùltims talussos on acaba la Mola de Cortes, d'on baixen barrancs vertiginosos, algun d'ells amb aigua permanent i un poc mes avant l'antiga Central hidroelèctrica de Millars, avui abandonada i substituida per una altra soterrània, es allí on em dirigeixc, en passar la m'en entre en un barranc a la dreta que permet endinsar me uns metres fins una cascada eixuta, es el barranc de Falón, que arreplega les aigües del altiplá de La Canal, en terme de Dos Aigües, on hi han algunes estacions amb art rupestre.

Arribe al final de la cua del pantá i pare un poc a estirar les cames que ja no les note. Em queda la tornada, pero ja amb ganes de acabar, ho faig amb "pilot automàtic".

Fins l'altra i que no tarde.

LA COVA DE "LAS MARAVILLAS"

Son les 8 del matí i s'en aném direcció Dos Aigües Odiel i jo, volem entrar a una cova situada a la marge esquerre del riu Xúquer, a les estribacions de la Serra del Caballón, una zona que la gent que allí viu anomena La Canal, la carretereta que ens porta es d'aquelles tant estretes, que si ens trovàrem només una bicicleta de front, deuriem de parar i passar amb extrema cautela, les vistes son d'alló mes impressionant, el caixer del riu el veiem al fons com uns dos-cents o tres-cents metres per avall, enfront tot el massís de la "Muela de cortes de Pallás", amb Millars en un balcó sobre el riu, continuem ara sobre una planura voltada per les serres, es un lloc solitari i silenciós, sabém de les pintures rupèstres i dels jaciments dels antics pobladors epipaleolítics d'aquest lloc, pero avuí l'objectiu es la gruta i la seua aventura.

                                   

La trobém prompte i després de instalar els anclatges per a les cordes, ens posém els arnesos de seguretat, casc i demés parafernàlia, -necessaria-, ens disposem a deixar nos engolir per la cova, baixant per un rappel d'uns 8 metres, la cova es de grans proprocións, es tracta d'un antiquíssim engolidor de les aigues de pluja que ha format una espècie de riu sorerràni, ara fóssil.

                         

                                     

Descobrim els primer habitants, una familia de gripaus en plena feina de cassera de mosquíts i cuquets que a la llum d'un raig de sol que penetra per la boca, viuen en el ramatge que va caiguent des de fora, continuem baixant per un sòl esvarós d'argila roja, esta tot plé de formacions, creades per els sediments dissoltos en les aigues de la pluja, alguns de considerable volúm, no es fàcil de descriure pormenoritzadament una cova, pero a nosaltres ens van semblar 300 metres de sorpresa continuada.

                                      

Després de dos hores de esvaróns i contorsións varem mamprendre la eixida, que va ser mes complicada del que hauríem desitjat, pensant ja en tornar una altra vegada per acabar de vore la tota, ja que a alguns llocs preferirem no entrar per qüestions de horari. Ja ho contarém una altra vegada

SELAGINELLA.-

NOM BOTÀNIC: SELAGINELLA DENTICULATA

FAMÍLIA: SELAGINELLACEAE



Amagadeta, als talussos humits de les costeres muntanyenques, a la vora descarnada dels senders, a la vora de les molses, trobarem fàcilment aquesta humil planteta, una falaguera minúscula, però gran formadora de sòl fèrtil, és una planta primitiva i antiga (es calcula que aparegueren fa més de 150 milions d’anys abans que els dinosaures i sembla que les seues restes, quan eren d'enorme tallatge, formaren els dipòsits de carbó que trobem actualment). 
Com altres falagueres, va haver d'evolucionar per sobreviure i és per això que avui la vegem d’una mida menuda.